EL VALOR REAL DEL VOLUNTARIAT

“Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món” Eduardo Galeano.

Des de ben joveneta he estat vinculada a col·lectius i associacions de diferent caire en les que he dut a terme tasques com a voluntària. Actualment, ho soc d'associacions que treballen en Salut Mental a Catalunya.

Ser voluntària és una actitud, una manera de ser i de viure, de funcionar, de veure el món. És gairebé instintiu i espontani, forma part de la sang que et corre per les venes, de l'aire que respires, com si fos heretable. També és quelcom educable, que es pot aprendre i transmetre. És addictiu, t'aporta una satisfacció difícilment comparable amb res més.

És el somriure que provoques, l'abraçada que reps, la veu que escoltes, la mirada que aculls, la mà que sostens.

Però també és un valor que tenim com a societat. L'enorme teixit associatiu i el volum tan gran de persones voluntàries que tenim en el nostre país és una de les nostres millors eines per construir un món més just i habitable.

Justament per això crec que, en general, se'ns reconeix poc. No vull dir que necessitem un copet a l'esquena cada cop que fem una acció altruista, ni que el dia internacional del voluntariat s'omplin les xarxes de missatges d'agraïment a la nostra tasca, que mai està de més.

Em refereixo al fet que, algunes de les tasques que fem, són tan urgents i importants, que haurien de ser accions o feines que fessin altres organismes que depenen de les administracions. Tasques que, ben segur, estalvien feina i diners al nostre govern. Tasques que fem en el nostre temps lliure (sempre escàs) o a costa de treballar menys i cobrar menys.

Posant l'exemple de Salut Mental. Les famílies que acompanyem i escoltem altres famílies que comencen amb problemàtica de salut mental a casa, estem disminuint el patiment d'aquelles persones i els donem eines perquè puguin ajudar millor el seu familiar, cosa que pot disminuir les recaigudes, ingressos, medicalització de la persona afectada... Quan fem aquesta tasca també reduïm el risc que els propis familiars acabin tenint problemes de salut mental causat pel patiment que comporta tot plegat. Això vol dir que ajudem a descol·lapsar el sistema sanitari i a reduir la despesa econòmica que implicaria atendre'ls. La majoria no som treballadores socials, ni psicòlogues, ni professionals del ram, però a còpia del temps i l'experiència, ens tornem "expertes" en gestionar aquestes situacions, en les ajudes que es poden demanar, en els recursos on poden acudir...

Això es podria traslladar a qualsevol altre voluntariat existent al nostre país: la gent que atén les persones sense llar, que fan reforços escolars o classes de català a persones nouvingudes, voluntàries a les residències d'avis, als hospitals, a les refugiades, a les dones maltractades...

Sabem que les associacions rebem subvencions per continuar amb aquesta tasca, però des del meu punt de vista crec que no és suficient. Tenim persones a totes en aquestes organitzacions fent una FEINA necessària, important, curosa, especialitzada i a més, amb una dosi immensa d'amor i generositat. Persones que se'ls podria compensar econòmicament i que això faria que poguessin dedicar-hi més temps de qualitat i que el servei que presten fos encara millor. Això no representaria una despesa pel govern, sinó una inversió a la llarga.

Està a les nostres mans revertir el capitalisme individualista i ferotge que ens esclavitza i aclapara instigant-nos a una productivitat basada només en valorar qui genera guanys monetaris.

Podem començar creant figures i professions que puguin ser remunerades pel valor humà que generen, per l'experiència i l'expertesa que tenen, per les vides que salven encara que no siguin metges, bombers ni policies. No estic parlant que tot el voluntariat hagi de ser remunerat ni molt menys, però hi hauria d'haver un equilibri, un reconeixement real a aquelles persones que altruistament estan fent una feina imprescindible que s'hauria de fer des de les administracions. Sovint els i les polítiques ens agraeixen la nostra tasca i ens diuen que, com nosaltres, no la podria fer ningú perquè tenim l'experiència, l'expertesa i el coneixement de carrer, del tu a tu. Això no ho discutirem, però podem donar-hi el valor que es mereix. Dit això, jo continuaré el meu camí, formant part del voluntariat, col·lectiu on he conegut persones que m'han precedit i altres que m'envolten que refermen la meva fe en la bondat més pura i l'esperança en la idea que un altre món és possible.

Així mateix, continuaré reivindicant el valor real que crec que ha de tenir el voluntariat en el món que imagino i en el país que vull viure.

@floretesdelcamp