Carta d'una mare

Maleïda i malvinguda princesa Anna,

Fa temps que ens coneixem i ens asseiem cara a cara. Tu, dins el cos vulnerable i fràgil de la meva filla i jo, al seu i al teu costat, desafiant-te, reptant-te, esgotada però dempeus.

Després de la negació i la ràbia vaig haver d’acceptar que estaves aquí, que viuries a casa nostra una temporada. Sincerament no esperava que fos tant temps. No sé fins quan haurem de conviure juntes però t’asseguro que encara que sigui de per vida no et posaré les coses fàcils. Ja hauràs sentit per aquí que rendir-se no és un opció.

Pot ser hi ha moments que et sembla que no estic alerta, que he baixat la guàrdia, però no et confiïs. Només estic fent una aturada en el camí, reconeixent l’evidència i la realitat que no depèn de mi. No et donis per vencedora perquè jo no em sento vençuda, encara que a voltes, t’ho pugui semblar. És una rendició amable, necessària, terapèutica però mai, mai t’ho prenguis com que has guanyat la batalla.

Encara que tu lluitis com un soldat per conquerir el cos de la meva filla, per mi això ja fa temps que no és una guerra. Al principi si que ho era i això ho feia tot plegat molt esgotador, frustrant, injust i difícil. Sé que després d’una guerra tothom en surt perdent, fins i tot els que guanyen. Les guerres ho arrasen tot: la vida, la llibertat, els somnis, els cossos, la pau i la dignitat. I jo no em puc permetre el luxe de perdre res més.

Et creus omnipotent però en realitat només ets un paràsit que s’aprofita de noies joves, vulnerables, perfeccionistes i exigents. Noies especialment sensibles dins d’un món que valora el cos en excés, que premia la superficialitat, la corporeïtat, el materialisme i la bellesa exterior. Noies que volen ser estimades i malden per ser-ho a costa del que sigui. Perquè elles són les primeres que estimen, escolten, ajuden i empatitzen amb l’entorn, amb els altres. I tenen la necessitat que la resta ho facin amb elles . Així cauen a la trampa. La teva teranyina aparentment segura els fa de coixí i les empeny a valorar només el seu cos, el seu pes, el que mengen i sobretot el que no mengen, perquè la resta les valori, les estimi.

Ets una companya de ball maldestra que hem d’evitar que ens trepitgi. Sempre ballant al seu costat, davant seu, darrera, sense deixar-la gaire bé ni respirar, ni moure’s, encara que ella es mori de ganes de sortir corrent, de sentir la música de l’altra banda del carrer, de fugir d’aquest ball macabre.

Marques el ritme, el compàs dels seus passos febles seguint els teus, portant-la cap a l’abisme, creant-li un forat immens a l’estómac i a l’ànima, buidant-li fins el moll dels ossos perquè no pesi, perquè la puguis seduir i conduir cap on vulguis, com una ploma, una llavor diminuta que vola sense rumb, sense present, sense futur...

Sovint t’encarnes en un número, una xifra que mesura el seu estat d’ànim. Com més baix millor, més eufòria, més control. Com més alt més a prop de l’infern, de la imperfecció del desgavell, del caos.

Ets un malson que només viu al mirall quan ella es mira. Ella que és tan bonica, tan especial, tan hipersensible, tan fràgil i valuosa a la vegada, tan necessària en aquest món superficial. Tan imprescindible.

La controles com un maltractador a la seva víctima. El seu món gira al voltant del teu i de les maleïdes calories. I és per això que busca la manera de com fer-s’ho per continuar vivint menjant el mínim possible.

Perquè encara que no t’ho sembli ella vol continuar respirant. Estima la vida. Pot ser d’una manera que molta gent no entén, d’una forma estranya, sempre al límit, trepitjant contínuament línies vermelles. Però vol viure perquè si no ja no hi seria.

Li queda tant per fer, per riure, per ser.

Tu vols ser la protagonista de la seva vida, de la seva història, del seu relat. Però t’equivoques si et penses que n’ets l’autora.

Només ella escriu la història, la seva història i en el moment que menys t’ho esperis farà un gir i tu, que tan sols ets un personatge secundari, en l’instant que ella ho desitgi seràs expulsada de la seva vida i en el millor dels casos moriràs, desapareixeràs per sempre, com ho fan els dolents més dolents de les grans històries de ficció.

Has topat contra una família valenta, sencera, unida i íntegra que combatrà a favor de la vida d’ella a costa del que sigui. Fem relleus i quan un ja no pot més sempre hi ha algú que vetlla perquè tu no la posseeixis ni la conquereixis, sempre hi ha algú de guàrdia per si apareix el vòmit, la restricció, l’obsessió, la ràbia, l’aïllament, l’estigma, el descontrol, el control, la mirada trista, la depressió i els símptomes nous que poden aparèixer en qualsevol moment, en qualsevol lloc.

No defallim. No ens rendim. Som moltes. Som la mà que la sosté, la corda que l’aguanta. Som el camí que trepitja, l’aire que respira.

I ho som per ella i per tantes altres que tens sotmeses, per les que t’has emportat i ja no tornaran. Per elles seguim dempeus i alerta.

Ja ho veus que no ho tens gens fàcil. Jo de tu fotria el camp d’aquí perquè no hi tens cabuda en aquest lloc, en aquest cos, en aquest ventre.

T’envio aquesta carta perquè no puc parlar-te directament, perquè quan jo em miro al mirall després d’ella tu ja no hi ets.

Ets covarda i t’amagues quan ella menja, quan somriu, quan es permet gaudir de la vida.

Fuig d’una vegada d’aquí, apartat d’ella. Ja s’ha acabat el joc. Ella ja no és cap nena, tot i el seu cos menut i trencadís. És una dona nova. Té somnis, li fa por créixer però vol fer-ho. Vol ser, vol saber. Vol viure.

Desitjo que aquestes siguin les últimes paraules que t’hagi de dir. És un comiat ferm, sincer i contundent.

Fins mai,

La mare d’ella