EM SENTO AFORTUNADA

Ser mare o pare d’un nen o adolescent amb un trastorn de salut mental, no és una tasca gens senzilla.

Primerament has d’acceptar que el teu fill o filla té un problema de salut mental. Aquest primer pas no sé si dir-vos que és el més difícil però si és, de ben segur, el primer de tot un enfilall d’acceptacions posteriors que vindran derivades d’aquesta realitat.

Et diran també que necessita medicació per estar millor, per tirar endavant , per continuar vivint. Entendre que tu com a mare no pots aconseguir aquest efecte, amb les teves abraçades, les teves dolces paraules, el teu escalf incondicional ...és molt dur.

Després ve el primer ingrés a l’hospital, la porta que es tanca abruptament separant el vostres dos cossos i la incertesa de com te’n sortiràs, de quan s’acabarà tot, del perquè t’ha passat a tu, a vosaltres. Penses que només és una nena i que no sobreviurà massa dies sense tu, o pot ser ets tu la que no podràs viure sense ella.

I continuaran els desconcerts: no reconèixer la teva filla en aquella mirada trista i deprimida, les recaigudes, els canvis de medicació, de tractament, de professionals, de diagnòstics, d’hospitals, l’estat d’alerta constant, no trobar cap explicació a res del que li passa, la por que això no s’acabi mai, la culpa, la maleïda culpa, no saber com ajudar-la, no poder ajudar-la, no poder menjar per ella, guarir-te per ella, viure per ella.

La teva vida es capgira i gira al voltant de la salut mental de la teva filla. Però el món que t’envolta no s’atura amb tu , continua rodant i tu has de continuar treballant, cuidant també els altres fills, respirant, vivint.

Però vull dir-vos que, tot i la duresa d’aquesta situació, malgrat el dolor, la tristesa, l’angoixa i la por, sents i saps que viure aquest procés és un dels aprenentatges més enriquidors que probablement viuràs mai.

I és per això que et sents afortunada perquè tot i les circumstàncies adverses t’adones que tens molta gent al teu costat que et dona suport, t’escolta, t’anima, t’esperança, t’ajuda i et relleva quan tu ja no pots més. Quan tu tiraries la tovallola ells estan allí cuidant-te i cuidant-la a ella.

Et sents afortunada perquè tens la millor família del món que, tot i la dificultat d’entendre i acceptar el que us està passant, tira endavant, fa pinya, et consola, et fa riure quan cal, t’aixuga les llàgrimes, t’aixeca quan caus, no defalleix i no s’espanta.

Et sents afortunada perquè coneixes altres mares i pares que et precedeixen, que t’entenen, que comparteixen amb tu angoixes, preocupacions i consells, que et donen forces per tirar endavant perquè si elles se n’estan sortint tu també pots. Mares coratge. Veritables heroïnes.

Et sents afortunada perquè et topes amb professionals boníssims que no només són psicòlegs, psiquiatres, educadors o infermeres sinó que també són persones que escolten i acompanyen, que tracten la teva filla amb dedicació i una gran dosi de paciència i creativitat, amb un equilibri perfecte entre els múltiples coneixements que tenen i el tacte i el carinyo que requereix la situació.

Et sents afortunada perquè trobes la gent de l’Associació de Salut Mental que t’acullen, t’acompanyen, et donen suport moral i terapèutic, escolten la teva veu, a voltes cansada i altres rebel, els teus precs i queixes, els teus desconcerts i els teus dubtes.

Et sents afortunada perquè quan mires endarrere i veus el camí que heu recorregut juntes, tot el que heu superat....et sents invencible, t’acabes creient que pot ser si que ets tan valenta i forta com la gent et diu i saps que has anat adquirint eines i estratègies per ser més resilient i més resistent encara. Per ser millor persona. I això ja ho tens de per vida.

Et sents afortunada perquè tot i que el camí fa pujada i que de tant en tant has d’aturar-te a descansar, no defalleixes, aprens a viure el dia a dia, a no anticipar futurs incerts i llunyans, a rendir-te al que no depèn de tu, aprens a gaudir dels passos endavant i a acceptar els passos endarrere. I continues caminant, fent camí al caminar com deia el poeta.

Et sents afortunada perquè tenir una filla amb un trastorn mental, pot ser no és el que havies imaginat quan vas decidir ser mare, però acabes entenent que d’alguna manera ella té superpoders, és especial i ser la seva mare és una sort i una benedicció perquè et fa mirar la vida d’una forma diferent, més crítica, més empàtica, més oberta, més reflexiva, més agraïda, més plena, més intensa...molt més viva.

Entens que per ella viure en aquest món és una veritable proesa, és un repte constant i que treu la força i l’energia de sota les pedres per fer-ho i que això si que té mèrit, que és una atleta de fons, un heroïna, una supervivent, princesa sense príncep ni cavall, vencent els monstres de dia i de nit, combatent la mort i la malaltia, vivint malgrat tots els malgrats.

I comprens finalment que encara ens queda molt per fer, que ens cal lluitar contra l’estigma i la discriminació cap a les persones amb problemes de salut mental, que ens cal vèncer la ignorància i la por, que conviure amb aquesta realitat no ha de ser un fre per una societat, sinó una oportunitat per ser més inclusius, més empàtics, més dignes i més lliures.

Com deia M. Marti i Pol:

“Cridem qui som i que tothom ho escolti, (...) que tot està per fer i tot és possible.”