AVUI QUE NO T'HE DIT

Avui que te’n vas lluny

he pensat en dir-t’ho tot,

però m’he quedat muda

sostinguda en l’abraçada llarga,

plena d’olor a tu.

Avui,

que estaves especialment bonica

i duies les faldilles blaves

i els cabells d’un roig fulgent

que convidaven a l’amor.

Avui,

que quasi m’explota tot en veure’t

he contingut paraules i desig

d’un amor prohibit

abans de ser-ho.

Avui,

que tremolava tota jo

i se m’ha trencat la veu i el cos

mentre et donava aquell present de comiat.

Avui que,

quan ens hem fregat les pells

i la sang m’ha bullit com un guèiser,

he sentit el buit i l’enyor

que vindran demà.

Avui que no t’he dit que,

durant tot aquest temps,

has estat la meva brúixola

far i refugi,

abric i sostre,

niu i barca,

xarxa i cura.

Avui que ja no hi ets

no sé que en faré

d’aquesta cremor que em puja per la gola

amb les paraules que no t’he dit.

Avui que no t’he dit que

ets el bosc on voldria endinsar-me,

el riu on navegar,

la terra on arrelar-me.

Avui que no t’he dit que

em quedo orfe de tu

si te’n vas.

Orfe dels solcs d’un cos

que no he besat

de les pigues

que no he comptat

d’un sexe

que no he explorat.

Avui que encara peses

i ho omples tot de llum,

no puc endreçar-te a lloc

ni enlloc.

Avui encara no.