ELS MEUS NAUFRAGIS

Acumulo petits naufragis

com estelles de fusta vella,

que m’esgarren múscul i batec

que obren esquerdes primes

per on podria entrar -hi la llum

però només acaba escolant-s’hi l’aigua

alimentant els meus ofecs.

Naufragis tatuats

dins i fora aquesta pell estreta i retuda

que em fa de cos, de casa,

de barca.

Naufragis que em són pèrdues, dols, dolor.

abismes, pous i precipicis,

gestos, mots que em pesen i m’afonen,

que em cremen i es fan cendra.

Naufragis que em són violència.

L’obstètrica, la masclista,

la psiquiàtrica,

l'econòmica, la social,

l’estructural.

Naufragis que ofeguen crits i cossos

que clamen i es debaten en plena mar.

Un tel d’aigua ferotge

que hauria de ser pont, llar i abraçada

i acaba sent infern i trampa.

Una mar mediterrània, la nostra,

saturada de mort tot i ser gènesi de vida.

Violències i naufragis que ens uneixen

malgrat tot

que són també càntic de resiliència,

far, nord, camí,

trinxera i sororitat,

suport mutu i cura,

un grapat de mans i braços

que em sostenen,

que ens sostenen.

Acumulo naufragis menuts i antics,

personals i col·lectius,

actuals i propers,

injustos, sagnants i incòmodes

dins aquesta carcassa que belluga

resisteix, tremola i s’agita.