QUAN LA VIDA FA PUJADA

Tots aquests dies vivint  costa amunt

sense treva, quasi sense aire,

he sentit una por terrible

habitant-me

escanyant-me els somnis,

estretint-me l’horitzó

i el camí.

El plor contingut

la veu escanyada a la gola  

el cos en pilot automàtic

com si em fos aliè.

Els incendis de fora

m’han cremat per dins.

Les morts de Gaza

m’han curullat la pena,

supurant vergonya i ira,

per la pell, pels ulls i el ventre.

Aquests dies,

vivint costa amunt,

he surfejat la incertesa,

encarant-me a la mort,

empassant-me la ràbia,

reclamant justícia,

maleint els déus,

invocant deesses,

ignorant  els perquès,

sostenint

el patiment,

el cos

i la vida.

Aquests dies

que la vida fa pujada,

agraeix-ho tenir-vos.

Les misèries

són més menudes

si hi sou.

El dolor menys feixuc.

I l’amor, el vostre

insuflat en vena,

revolucionari i resilient

em batega fort als polzes

i em diu

que no estic sola

que sou aquí

que tot això també passarà

que respiri fons i llarg

que el cim és a prop

i que després,

tot   

farà    

baixada.

@floretesdelcamp