ASSAJANT DE NOU LA VIDA

Li va caure al damunt el pes del món.

De cop, d’una bursada.

Damunt del seu cos fràgil, ingràvid.

Els ossos buits i grisos,

la pell clivellada i encesa.

Va quedar-se arraulida sota aquella llosa.

Atemorida, immòbil, angoixada i retuda.

Blindada dins una closca densa

que feia de mur entre ella i el món.

Allí sota, va esperar que passés la tempesta.

Amatent, pacient, hivernant, plorant.

Guarint ferides, cosint estrips i forats.

Mentre esperava va deixar que altres li descarreguessin pes,

que anessin aprimant la cuirassa que la separava de la vida,

que li oxigenessin l’aire enrarit i hi pogués cabre la llum.

I després de deu llunes i més lleugera,

va intentar alçar-se envoltada de runa i cendra.

Però havia perdut l’hàbit de caminar i trontollava

damunt les cames brunes i ossudes .

I així va ser que va haver de teixir-se

unes ales del no res.

A poc a poc sense pressa,

amb cura i a mida.

Quan va alçar el vol, deslliurada de dolor i de ràbia,

va adonar-se que ja no li feien por les alçades,

i que amb aquesta por havia desaparegut també

la por a morir-se i la por a viure.

Va imaginar-se papallona, ocell,

avió de paper en mans d’un infant petit i innocent.

Però només era una dona, lliure per fi, sense equipatge.

A punt per reinventar-se i amb ganes de tornar a ballar.

Una dona en un eixam d’altres dones sense reina

que l’havien salvada retrobant-li l’ànima.

Una dona amb tot el dret del món

a assajar, de nou, la vida.

Flors Moreno i Aguilar