DISSET D'ABRIL

He vist els teus ulls

prenyats de por i de mort

i un nus desmesurat

m’ha escanyat la veu,

asfixiant-me les entranyes

i subjectant-me el plor.

He retingut l’aire

dens i macilent de l’hospital,

col·lapsant-me pulmons

i ànima.

M’he imaginat

l’infern de sobreviure’t

i el dolor envaint-ho tot

paralitzant-me aterrida,

presa de la culpa i la pena.

He sentit, per fi,

el pols del teu batec

fràgil i magre,

suficient.

Com el teu cos

i el teu món.

I les llàgrimes m’han brolllat

descontrolades i erràtiques.

El diafragma ha cedit

alliberant l’aire

comprimit a les costelles.

I m’ha retornat

la tristor que tenia retinguda al ventre,

estenent-se per la sang

com la benzina.

I la ràbia

contra el mirall que t’enganya,

contra la veu que t’anul·la

i t’apropa a la rendició,

a una mort a deshora.

I l’esperança,

menuda i tímida,

abraçant-me

cor i cos.

Després d’aquell 17 d’abril

jo

ja no seré mai més la mateixa.

I tu

seràs un miracle.

Altre cop.