QUE ET QUEDIS

Altre cop esperant que tornin les orenetes amb la primavera.

I la llum, el blau intens i l'esperança .

Refent el niu. Plantant cara a la por, fent-la miques.

Deixant que el dolor plori pels ulls i que la tristor sigui només això,

aquella enyorança fonda dels dies que van ser,

de les rialles i les pessigolles, de la música i la vida.

Fer foguera de la frustració i la ràbia, cremar-ho tot, fer net.

Ser incendi del teu propi incendi, fer-lo cendra.

Recollir el teu diluvi i buidar-lo riu avall,

ben lluny, perquè regui la terra erma

d’aquest planeta també en crisi.

Deixar que passi,

que se'n vagi aquesta pena intensa,

que no em foradi per dintre,

que marxi amb tots els meus fantasmes i els teus monstres,

aquells que t’anul·len i et mortifiquen.

Que deixis de fer d'equilibrista en aquesta corda esquifida i perillosa

que separa la vida de la mort.

Que ens agafis de la mà ben fort,

amb les parpelles closes

i la confiança que la salvació també som nosaltres.

Que som aquí per batallar contra els teus malsons i temors.

Som muralla i escut contra ells.

Que també podem pujar al vagó de la teva muntanya russa

i surfejar amb tu les ones si ens deixes, si això t’ajuda.

Que no estàs sola.

Que disparem a matar quan es tracta de salvar-te la vida .

Que podem ser allò que ompli el buit.

Que som abraçada, refugi, escalfor, cura i casa.

Que som aquí. Sempre.

Què no et moris, si us plau.

Que ens queda molt per fer, per dir i per viure.

Per les que ja no hi són i per allò que no van poder fer.

I sobretot per tu.

Perquè el món és molt millor

si tu hi ets, si et quedes.

Si vius.